Soledat, companyia i intimitat.

Hi ha un moment en que la ment mira sorpresa el batec del cor, temorosa d’una raó que li parla en un llenguatge aliè.

La ment, atònita, es deixa seduir per la soledat perfecta de la companyia. Per un moment en que l’aritmètica es doblega i recargola, i un i un, sument un.

I davant d’aquest incomprensible llenguatge, la raó calla, i ofegada; es desmaia.